EL RETROBAMENT

El soroll que feien les fulles seques en trepitjar-les em feia posar encara més nerviosa. L’única cosa que em tranquil·litzava era saber que el tornaria a veure, després de tants anys separats. Per fi vaig reconèixer el final del camí de sorra i vaig veure el moll. Una onada de records em va invadir la ment, intentant ofegar-me. Em veia de petita, amb ell, el meu pare, agafant-me fort per la cintura per després deixar-me anar lluny i amb força cap a l’aigua. Un somriure se’m va dibuixar al rostre, moviment que no li va passar desapercebut.

FOTO DE: www.fondosypantallas.com

- Laura, has tornat. Vas rebre la carta que et vaig enviar?

Estava dret, al moll, amb la seva camisa de quadres fosca, exactament com el recordava. I sí, havia rebut la seva carta. En ella explicava què havia fet durant aquests anys separats. Perquè havia tornat al lloc de la meva infantesa. Es veu que simplement volia recordar. El meu pare sempre havia estat enganxat a les drogues, i això li va deixar uns buits a la ment importants que volia tornar a emplenar amb records.

- Sí, papa. He tornat, he tornat per quedar-me. Per què no recuperem el temps perdut? – vaig dir, mentre començava a córrer cap a ell per empènyer-lo dins l’aigua. Com l’havia trobat a faltar!